La Stevia rebaudiana bertoni, més coneguda com estèvia, és una planta oriünda del Paraguai, on es pot trobar en forma d’arbust silvestre, coneguda des de temps immemorials pels pobles guaranís com l’“herba dolça”. Les seues fulles s’utilitzen actualment en aquest país per a endolcir les infusions i altres begudes típiques. Fou identificada l’any 1899 per el botànic suís Moisés Bertoni.
El nom estèvia té el seu origen en el botànic Pere Jaume Esteve (1500-1556) que fou titular de la Càtedra d’Herbes de l’Estudi General de València que estava dedicada a l’ensenyament dels medicaments simples, la major part procedents del món vegetal. Va ser autor d’una obra manuscrita sobre les plantes de València i els seus voltants del qual, malauradament, només se n’ha conservat un resum que Gaspar Escolano va incloure en les seues Décadas de la historia de Valencia (1610-1611). Dos segles més tard, el botànic Antoni Josep Cavanilles va donar el nom d’estèvia a un gènere de procedència americana que formava part de les col·leccions científiques de Martín de Sessé.
El cultiu de l’arbust de l’estèvia és de tipus estacional. Requereix sol, calor i aigua. Les seues fulles s’utilitzen com a edulcorant natural mentre que les tiges s’aprofiten per alimentar el bestiar. Després de la sega anual al setembre les arrels regeneren a la primavera següent la planta completa. D’altra banda l’arbust de l’estèvia també actua com a fertilitzant ja que regenera la terra fixant el nitrogen. Com a conclusió es pot dir que el seu conreu pot ser una alternativa a altres tipus de plantacions i està dins de l’agricultura sostenible.
Actualment la indústria elabora milers de tones d’extractes d’estèvia per atendre a la gran demanda del mercat a causa de l’augment del consum. Després de la recol·lecció de la collita es realitza el processament industrial, per mitjà de l’assecament i l’extracció de la part soluble de la planta; el producte final es purifica en el laboratori i finalment s’obté una pols blanquinosa amb una alta proporcionalitat dels principis actius edulcorants. Aquests principis actius tenen propietats beneficioses per a la salut ja que no augmenta la proporció de glucosa en la sang i, per tant, és apte per al consum en règims hipercalòrics i també per a les persones diabètiques.
Encara que el seu origen estiga al Paraguai, en l’actualitat, el gran productor mundial d’estèvia és la Xina, ja que l’exporta a tot el món, tot i que la qualitat dels extractes no és comparables a la sud-americana.
És apreciada no sols pel seu poder edulcorant sinó també perquè es considera beneficiosa per a la salut. És considerada una planta medicinal amb propietats curatives i se li atribueixen efectes favorables tant sobre la regulació de la circulació sanguínia, com de l’estrès i la depressió.
Podeu consultar més informació sobre l’estèvia en la següent adreça de la Universitat de València: http://mediauni.uv.es/Estevia/valencia.html
(Resum dels textos de l’exposició realitzada en la Biblioteca entre octubre i desembre de 2016)