A la cartografia hispànica el reflex de tots aquests canvis polítics i administratius es manifesta de forma molt poc o gens evident, ja que els cartògrafs i editors, majoritàriament estrangers, com acabem de dir, tenien un gran desconeixement de la realitat jurídica espanyola que, per altra banda, no els importava gens ni mica. Aquesta és una raó per la qual quan es decideixen, en el pas del segle XVI al XVII, i també després, a començar a confeccionar mapes parcials de la península Ibèrica per enriquir el contingut dels seus atles, no tenen cap problema a dividir artificialment les terres de la Corona de Castella, la més extensa dels territoris peninsulars; és així com naixen mapes d’Andalusia, Castella la Vella, Castella la Nova, Galícia, Granada i altres, que formaven part d’una mateixa unitat política i es regien per unes mateixes lleis. Els territoris de la Corona d’Aragó, en ser més menuts i clarament diferenciats políticament, no van experimentar aquesta mutilació.

Pel que fa a l’antic Regne de València, fou precisament el mal coneixement que se’n tenia el que va fer que el geògraf valencià Jeroni Muñoz es preocupara per elaborar un mapa general, que es pot datar el 1568, i que a partir de 1584 va publicar Abraham Oertel a la ciutat d’Anvers, en el seu atles de món. Aquest mapa valencià era molt perfecte i estava confeccionat seguint mètodes científics, una iniciativa pionera a casa nostra. Pocs anys després, potser per mimetisme, potser per sana enveja, catalans en primer lloc i aragonesos després, es van afanyar a encomanar amb caràcter oficial la confecció de mapes dels respectius territoris, a través dels diputats de la Generalitat de Catalunya i de la Diputació General d’Aragó, respectivament; el resultat fou la publicació d’uns grans mapes murals que, en el cas de Catalunya, és, ara com ara, anònim i que es pot datar, segons els catàlegs més recents, entre 1602 i 1605; d’altra banda hi ha el d’Aragó, obra de Joao Baptista Lavanha que va ser el publicat el 1619. El Regne de Mallorca, que també era independent, no es va preocupar en aquells moments per portar endavant una iniciativa semblant.

Continue reading La Col·lecció de cartografia històrica de la Corona d’Aragó de la Universitat Jaume I

El Centre Internacional de Documentació Artística (CIDA) del Museu d’Art Contemporani Vicente Aguilera Cerni de Vilafamés ens presenta l’exposició “Col·lectius fent front a la por: grups artístics espanyols 1945-75. Prenent com fil conductor el pensament i els escrits de Vicente Aguilera Cerni, es fa un recorregut pels grups artístics espanyols apareguts en la segona meitat del segle XX. Composada per uns cinquanta documents entre catàlegs d’exposició, monografies, revistes, cartells, cartes, apunts i notes manuscrites i mecanografiades es dóna a conéixer els i les artistes, així com els corrents artístics de l’art contemporani que pertanyen a l’etapa franquista de la nostra història.

Continue reading Exposició “Col·lectius fent front a la por: grups artístics espanyols 1945-75”

La Stevia rebaudiana bertoni, més coneguda com estèvia, és una planta oriünda del Paraguai, on es pot trobar en forma d’arbust silvestre, coneguda des de temps immemorials pels pobles guaranís com l’“herba dolça”. Les seues fulles s’utilitzen actualment en aquest país per a endolcir les infusions i altres begudes típiques. Fou identificada l’any 1899 per el botànic suís Moisés Bertoni.

El nom estèvia té el seu origen en el botànic Pere Jaume Esteve (1500-1556) que fou titular de la Càtedra d’Herbes de l’Estudi General de València que estava dedicada a l’ensenyament dels medicaments simples, la major part procedents del món vegetal. Va ser autor d’una obra manuscrita sobre les plantes de  València i els seus voltants del qual, malauradament, només se n’ha conservat un resum que Gaspar Escolano va incloure en les seues Décadas de la historia de Valencia (1610-1611). Dos segles més tard, el botànic Antoni Josep Cavanilles va donar el nom d’estèvia a un gènere de procedència americana que formava part de les col·leccions científiques de Martín de Sessé.

Continue reading Estèvia, la panacea dolça?