Kim Schulte, Universitat Jaume I
A primera vista, Espanya por fer l’impressió d’un país modern, obert i progressista a l’hora d’acarar els reptes que planteja una societat postmonolingüe. En aquest sentit esdevé cabdal l’article 3.2 de la Constitució espanyola de 1978, que garanteix a les comunitats autònomes el dret a què les llengües regionals siguen cooficials. S’està eliminant l’estigma social de l’ús de les tres llengües regionals cooficials (el basc, el català i el gallec) de forma gradual, en contextos formals i oficials, gràcies a l’estatus legal de què gaudeixen i a les polítiques lingüístiques que en promouen l’ús. No obstant això, altres llengües minoritàries es troben en una situació menys privilegiada.
D’una banda, algunes llengües indígenes ibero-romàniques establertes històricament, com són l’asturià i l’aragonés (el primer té més de 100.000 parlants natius), tenen una protecció i un reconeixement relativament limitats. Aquest fet planteja qüestions pertinents sobre el criteri que ha portat a la distinció entre llengües de primera i segona classe.
D’altra banda, la migració en les últimes dècades ha comportat l’aparició de grans comunitats lingüístiques les llengües de les quals no tenen ni estatus oficial ni reconeixement. Així, hi ha més parlants natius d’àrab i romanès residents a Espanya (al voltant del milió en ambdós casos) que natius de basc i, a més, en algunes zones les persones residents d’origen romanès superen el 20 % de la població (p.ex. Viruela, 2008). Aquestes minories estan molt més condicionades per la seua llengua a l’hora d’accedir als serveis públics perquè la majoria no han passat pel sistema educatiu espanyol i, per tant, no han tingut l’oportunitat d’aconseguir un nivell de castellà (o de llengües cooficials) que els permeta entendre documents oficials o jurídics correctament. Tot i així, no sembla haver-hi intenció de proporcionar-los un accés lingüístic equitatiu.
Aquesta contribució té l’objectiu d’analitzar en profunditat els factors socials i polítics subjacents que donen lloc a aquesta priorització d’algunes llengües minoritàries sobre d’altres mitjançant un enfocament postmonolingüe, que combina conceptes de la teoria postcolonial (hibridació i postcolonialisme) amb altres nocions claus per a la sociolingüística com el prestigi, la diglòssia i les actituds lingüístiques (Garrett et al., 2003). Finalment, es discuteix que l’estatus i el reconeixement d’una llengua minoritària és, principalment, el resultat d’una combinació complexa de factors històrics, polítics i econòmics, on les necessitats reals dels parlants d’usar la seua llengua nativa tenen una importància marginal.
Referències:
Cortes Generales. 1978. “Constitución Española”, Boletín Oficial del Estado: Gaceta de Madrid 311.1.
Garrett, Peter, Nikolas Coupland and Angie Williams. 2003. Investigating Language Attitudes: Social meanings of dialect, ethnicity, and performance. Cardiff: University of Wales Press.
Viruela, Rafael. 2008. “De Este a Oeste: la inmigración desde los nuevos países comunitarios (Rumania y Bulgaria)”, Cuadernos de Geografía 84: 127-134.