Antoni Torras i Estruch
A partir d’un monitoratge pràctic i crític a l’entorn de la interacció entre llengües, i entre els seus “representants” en el context de les institucions de la UE, es vol presentar de manera estructurada la dinàmica entre el Dret de la UE, per una banda, tenint en compte la seva actuació en àmbits centralment o tangencial lingüístics (dimensió lingüística de disposicions del mercat interior, com ara etiquetatge), en intersecció amb una sèrie d’esforços per aconseguir (o per impedir) que la llengua catalana o d’altres llengües amb topalls esdevingui llengua oficial i de treball de la UE.
Des d’una perspectiva comparada però centrats en la llengua catalana, ponderarem les interaccions entre representants de comunitats lingüístiques (plenament representades o no a la UE, o oficialment bandejades) en funció de les conseqüències que se’n desprenen pel que fa a determinades decisions, ja sigui a nivell de dret primari, de dret secundari, o també a nivell d’iniciatives de caire programàtic o de projectes pilot (sense atribució competencial o sense fonament jurídic). En relació amb tot això, encara hi afegirem un element més especulatiu, que és una succinta projecció d’escenaris en funció de tries “tecnològiques” (de projecció en el món digital) per les quals aposti la UE, en tant que nivell d’administració secundari, geogràficament llunyà per a molts ciutadans. Recordem que es tracta d’una administració desterritorialitzada i sense atribucions competencials en política lingüística, però que compta amb la primacia del dret comunitari. Ens interrogarem, finalment, com aquestes tries, o omissions, afectaran les altres dinàmiques: drets dels ciutadans (catalanoparlants), perspectives de futur i de viabilitat de l’actual mosaic lingüístic de la Unió Europea i, en darrer terme, com això repercutirà en la legitimació última de la integració europea com a projecte de pau i de prosperitat domèstiques.
Paraules clau: Unió Europea, Dret de la UE, Tecnologies de la parla, Oficialitat, Administració Pública.