El marc legal del català a l’escola a la cruïlla

Taula rodona: Antoni Llabrés Fuster (Illes Balears), Vicenta Tasa (País Valencià) i Daniel Escribano (Catalunya)

Antoni Llabrés Fuster

La situació del català en el sistema educatiu és en aquests moments d’una fragilitat extrema. En el cas de Catalunya, cal buscar-ne l’origen en la sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional, sobre l’Estatut de 2006, a on es va establir que el castellà, com a llengua oficial de l’Estat, té necessàriament la condició de vehicular. Actualment, es viu un període d’incertesa després de la STSJ de desembre de 2020, que imposa l’ús del castellà com a llengua vehicular en un 25% de l’horari lectiu amb caràcter general per a tots els centres (a diferència del reguitzell de resolucions que afecten casos individuals, que es van multiplicant), l’execució de la qual ha generat una gran controvèrsia. Per a fer-hi front, la Generalitat prepara un decret, del qual només es coneix algun esborrany, que deixaria en mans dels centres educatius, en el marc de la seva autonomia, la determinació dels criteris d’ús de les dues llengües oficials. Aquesta previsió donaria entrada al castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament en una proporció a hores d’ara indeterminada.

Al País Valencià, la Llei 4/2018, del plurilingüisme en el sistema educatiu, preveu, a través del ‘programa d’educació plurilingüe i cultural’, que el temps mínim destinat als continguts curriculars en cadascuna de les llengües oficials, en el conjunt de l’escolaritat obligatòria, ha de ser del 25 % de les hores lectives, i que entre el 15 i el 25% cal destinar-lo a la llengua estrangera. Aquest plantejament acaba amb els tradicionals programes (PIP i especialment PEL) que havien propiciat l’aplicació d’estratègies d’immersió lingüística en una percentatge considerable de centres de l’ensenyament públic, això sí, amb una distribució territorial molt desigual.

Finalment, pel que fa a les Illes Balears, la nova Llei d’educació, aprovada el proppassat 22 de febrer, pretén donar continuïtat, ara amb rang legal, al model lingüístic escolar que s’ha vingut aplicant els últims vint-i-cinc anys, i que havia estat introduït pel conegut com a ‘Decret de mínims’ (Decret 92/1997). El model s’articula a partir de la fixació d’un mínim per al català per a tots els centres, la meitat del còmput horari escolar, i permetent que els centres educatius puguin decidir, a través del seu projecte lingüístic, en quina de les dues llengües oficials vehiculen la meitat restant. Això ha permès incrementar la proporció de català per damunt del mínim permès fins arribar, si és el cas, a la totalitat de l’horari lectiu (en relació a les assignatures lingüístiques), possibilitant a la pràctica un sistema d’immersió lingüística molt generalitzat a l’ensenyament públic. A hores d’ara resta pendent de resoldre un recurs d’una associació de professors davant del TSJ, que reclama la imposició del castellà en el 25% de l’horari lectiu.

Es proposa analitzar la situació als tres territoris, posant el focus en els problemes comuns a què s’enfronta la llengua en l’actualitat.

Paraules clau: model lingüístic escolar, llengua vehicular, immersió lingüística.

Vicenta Tasa

El sistema educatiu valencià 1983-2022

El sistema educatiu valencià incorporà en valencià com a assignatura i com a llengua curricular minoritària a partir de 1983 de manera sistemàtica. Però com a llengua curricular sempre ha estat minoritari l’ús del valencià.

En 1998, el Govern Valencià introdueix el plurilingüisme incentivat i en 2012 estableix el plurilingüisme com a sistema educatiu a implantar progressivament, amb la finalitat de reduir encara més la presència del valencià a les aules.

La Llei de Plurilingüisme en el sistema educatiu s’aprovà el 2018, després que el TSJCV invalidara, sense arguments jurídics, la part nuclear del Decret de plurilingüisme de 2017 que modificava la política lingüística educativa impulsada pel govern del PP el 2012.

En termes generals, la Llei de Plurilingüisme és una norma clara, defineix bé els objectius, s’ajusta al marc legal general estatal i té una visió global i coherent de tot el territori valencià, tot posant punt final al model lingüístic educatiu de 2012.

Així i tot, cal recordar que les lleis són instruments de les polítiques públiques lingüístiques per a transformar la realitat, però el canvi real depén essencialment tant de l’actitud coherent de totes les institucions amb les normes que elles mateixes aproven, com de la voluntat de la societat valenciana, arreu del territori i dels grups socials que la componen, de fer del valencià la llengua central del seu futur.

Daniel Escribano

La “lawfare” lingüística a Catalunya