Mes: mayo 2011

De la lucha por la igualdad a la búsqueda de la seguridad ha sido el cambio más importante en el sistema de valores del siglo XX al siglo XXI, convirtiéndose la seguridad en el valor central sobre el que giran los demás en el momento actual. La seguridad laboral, la seguridad emocional, y por supuesto la seguridad física copan el sistema de valores de la mayoría de las sociedades actuales, entre ellas las europeas y la española en concreto. “La cuestión es ¿hasta dónde vamos a ceder de nuestra libertad para conseguir esa seguridad?”

Analizar estos cambios en el sistema actual para revitalizar la empresa fue el objetivo de la conferencia pronunciada ayer por el Catedrático de Sociología Juan Diez Nicolás, en el Seminario ÉTNOR de Ética Económica y Empresarial, que este año celebra su XX aniversario analizando el tema “Revitalizar las empresas para una buena sociedad”. ¿Qué valores priman en la sociedad actual? ¿Hacia qué horizonte de valores vamos? ¿Qué valores llenan la agenda de los directivos y líderes mundiales?
“Durante siglos de historia de la humanidad la mayor preocupación del ser humano ha sido sobrevivir”. Una situación que según Diez Nicolás, autor de la Encuesta Mundial de Valores, cambia radicalmente a partir de la II Guerra Mundial, donde cobran fuerza el mérito, la autoridad y el esfuerzo, valores que facilitaron la industrialización. “En los años 60 del siglo pasado se produce otro cambio importante gracias al desarrollo económico alcanzado, obteniéndose cotas desconocidas en la humanidad de seguridad económica y personal que no habíamos tenido nunca en la historia”, destacó el ponente.

Sin embargo, la post-modernización ha llevado consigo “la pérdida del principio de autoridad y una maximización del bienestar donde lo material lo damos por descontado y nos creemos con derecho a consumir lo que queramos, con la frustración consecuente de no estar a la última y no tener lo último”.

La cuestión es que en el momento presente los niveles de inseguridad se han disparado de nuevo, y parece inevitable una vuelta a los valores materialistas y de autoridad. De hecho así lo reclaman líderes políticos, empresariales y de la opinión pública.

A nivel económico, “el capitalismo, lejos de ser la panacea, está desapareciendo. Ha dado de sí lo que tenía que dar y su último reducto es el capitalismo financiero”, y “la democracia parlamentaria -y lo digo como temor-, no tiene nada que ver con la del XIX, se ven reflejados intereses económicos y financieros, no políticos. Lo que era la economía libre de mercado ya no existe, solo hay libertad de circulación de capital, pero no de productos y servicios. Y tampoco hay libre circulación de personas, como muestran las reacciones de algunos países ante los últimos movimientos migratorios como consecuencia de las revueltas del mundo árabe”.

Ante este panorama en el coloquio la catedrática de Ética Adela Cortina planteó la cuestión fundamental de si “¿no hemos aprendido nada de valores por el camino?” “Por ejemplo, que es mejor el desarrollo de los pueblos que la autoridad militar para conseguir la seguridad; o que la cooperación es mucho mejor para todos que el conflicto, o que la justicia es necesaria para estar a la altura de la humanidad, y la distribución de la riqueza es básica para ello ¿Se han asumido que si esos valores se incorporaran las cosas irían mejor para todos?”.

A lo que Juan Diez contestó que “la historia nunca se repite exactamente y han habido conquistas que van a ser difícilmente reversibles, como el divorcio o el matrimonio del mismo sexo, etc. pero es inevitable pensar que el mundo ya no es tal y como lo conocimos y el futuro será muy diferente”.

De hecho el Catedrático destacó que se están cumpliendo pronósticos de los años 70 del siglo XX: “un crecimiento acelerado de la población; la presión creciente sobre los recursos; el empeoramiento de la calidad de vida; el aumento de las desigualdades que no han parado de crecer desde los 70, por lo que habrá más conflictos sociales, y el creciente recurso a la autoridad para solucionar los conflictos”.

“El mundo se ha globalizado de verdad, pero cuanto más complejo y desarrollado es un sistema, más vulnerable es. Si mañana nos quedamos sin electricidad o sin petróleo todo lo que hacemos ahora no lo podremos hacer. Con este panorama no podemos pensar que vamos a continuar con el mismo tipo de familia que la que tenemos, de universidades, de modelos políticos, de mercados, no tiene ningún sentido” sentenció Diez.

Aquesta pel•lícula realitza un reportatge sobre els orígens i desenvolupament de l’actual crisi financera global en què estem immersos, així com, també, evidencia les persones i les polítiques que la feren possible. Sobre tot, centra la seua investigació en els Estats Units perquè fou en aquest país on es gestà i esclatà la crisi, tot i que també esmenta, si més no, somerament, les seues conseqüències a Europa, sobre tot amb l’exemple islandés, així com, també, en la zona asiàtica representada per Singapur i Xina.

En primer lloc, la pel•lícula relata els orígens de la crisi als Estats Units, en els quals a partir de l’anomenada «gran recessió» de 1929 s’havien desenvolupat unes institucions bancàries i financeres petites i d’àmbit local que operaven en un mercat financer estable i sota la supervisió reguladora governamental.

Tanmateix, aquesta situació canvià a partir de la dècada dels vuitanta, quan el govern republicà de Ronald Reagan, comença a desregular el mercat financer dels Estats Units, fet que, en virtut de la transcendència econòmica i política d’aquest país a nivell internacional, aquest model s’anà estenent sobre els mercats financers mundials. Aquest procés de desregulació estigué fomentat pels directius de les principals companyies financeres i pels economistes acadèmics de les principals universitats americanes. D’aquesta manera, aquest model va anar calant en les mentalitats de la població i dels dirigents polítics i econòmics, de tal forma que els governs posteriors continuaren aplicant-lo i ampliant-lo, tot i que, de tant en tant, provocava alguna situació de crisi en el sistema financer.

Així, a partir de la dècada dels noranta, l’economia financera, de caire especulatiu, substituí a la productiva com a motor econòmic dels Estats Units i el seu auge propicià el creixement desmesurat de les grans companyies financeres, en les quals els seus directius començaren a acumular poder i a obtenir uns ingressos salarials astronòmics. Per assegurar-se la continuïtat de la situació, aquest directius havien fagotitzat amb suborns tant els sistemes de control privats, com les agències de qualificació, com governamentals i, fins i tot, s’integraren en les seues institucions. Així, amb la complicitat del món de la política, l’universitari i l’econòmic, les grans companyies financeres començaren a desenvolupar nous productes financers d’alt risc, anomenats «d’enginyeria financera», com els «derivats» i, posteriorment, les hipoteques «subprime» amb què especulaven en els mercats financers i obtenien uns beneficis desmesurats. Aquesta especulació fregava el frau i, sobre tot, en el cas de les hipoteques «subprime» generà una bombolla immobiliària que esclatà al 2008 i provocà l’actual crisi financera d’abast mundial.

El cas de les «subprime» és especialment significatiu, ja que constituïa un producte financer piramidal que, a mesura que progressava en la cadena de compra, anava augmentant el seu valor i generant grans beneficis especulatius. Les entitats creditícies aprofitaren la desregulació del sistema financer per atorgar una gran quantitat d’hipoteques immobiliàries d’alt risc, és a dir, sense cap garantia d’acompliment, que, en connivència amb les agències de qualificació i d’assegurances, eren declarades com segures i rendibles –o AAA–, de tal forma que anaven augmentant progressivament el seu valor en el mercat de forma artificial. Tot plegat fomentà l’augment del valor de les vivendes i l’endeutament de la població i de les empreses, fins que, al final, la quantitat de diners «virtuals» que produïa aquesta especulació superava la de l’economia real dels diferents països. A més, en aquest joc especulatiu es produïa una estafa monumental: les companyies financeres oferien un producte «subprime o tòxic» qualificat falsament com AAA i assegurat sabent que no valia res, és a dir, enganyaven als seus clients que, finalment perdien diners perquè, a continuació, les mateixes companyies financeres que els havien venut el producte «tòxic» especulaven en contra d’aquest per cobrar l’assegurança. Tot molt il•legal, però amb la connivència de les institucions financeres privades i governamentals que estaven ocupades pels mateixos instigadors de tot aquest procés.

Com ja s’ha esmentat, tot plegat ha desfermat una crisi global que ha arruïnat a molts estalviadors particulars i l’economia de països sencers, com Grècia, Islàndia o Irlanda, i ha generat unes taxes de pobresa i d’atur entre la població que han batut rècords històrics arreu del món. I això és així perquè l’especulació ha deixat el sistema financer mundial sense liquiditat i, per tant, les empreses i els particulars tenen moltes dificultats per accedir al crèdit, fet que paralitza l’economia «real» dels diferents països que entra en recessió . Però, la seua conseqüència més cridanera és que els governs han hagut de rescatar aquestes companyies financeres amb diners públics sense demanar responsabilitats als seus directius que continuen ocupant càrrecs de poder i cobrant grans quantitats de diners per la seua gestió.

Finalment, el resultat de tot plegat és què, en aquest món en crisi, la gran majoria de la població s’està empobrint mentre que una petitíssima minoria s’enriqueix.

En conclusió, els fets que relata aquesta pel•lícula palesen que aquesta crisi econòmica i financera a la qual ens enfrontem no és altra cosa que el resultat d’una enorme trama corrupta que, a més, ha sabut imposar els seus postulats a la societat i ha manipulat les institucions democràtiques per assolir els seus objectius. I crec que això és així perquè si els implicats han corromput els responsables econòmics i polítics, aquests s’han deixat corrompre i la resta de la població, més o menys conscientment, no han fet res per impedir-ho mentre gaudia d’una situació d’auge econòmic. Per tant, des del meu punt de vista, tot plegat també evidencia que estem davant d’una crisi ètica que afecta a tots els sectors de la nostra societat i, el que és més greu, que també s’ha instal•lat en el nostre sistema democràtic.

La democràcia fou concebuda durant la il•lustració com «el govern del poble i per al poble», és a dir, que la missió dels governs emanats de la sobirania popular no pot ser altra que la de procurar el benestar de les persones i el progrés de la societat. Per tant, la democràcia ha de basar les seues actuacions en principis i valors ètics perquè tenen una validesa universal, i, a més han de fomentar-los socialment com una eina de convivència i progrés. Així, per tot plegat, crec que la superació d’aquesta crisi també passa per regenerar el sistema democràtic, o, dit d’una altra manera, que cal més democràcia i que, a més, siga plenament efectiva.

Tanmateix, en la meua opinió, aquesta regeneració ètica de la democràcia ha de ser liderada des de la societat civil, ja que amb una ciutadania èticament conscienciada, compromesa i activa, seria molt més difícil que cap empresa o particular poguera fer servir el sistema de forma interessada. D’aquesta manera, l’exigència ètica també passaria a formar part del tarannà de les empreses i dels empresaris, ja que, al cap i a la fi, cap empresa pot tenir èxit si bandeja a una societat de la qual també en forma part.

En definitiva, crec que aquesta és la idea que vol transmetre la pel•lícula quan, en la seua conclusió final, el narrador afirma, amb una imatge de fons de l’estàtua de la llibertat, que «encara hi ha coses per les que paga la pena lluitar».