Carolina Seguí, Universitat Jaume I
La població espanyola té uns 120.000 usuaris que utilitzen les diverses llengües de signes que hi ha a l’Estat. D’aquestes llengües, no n’hi ha cap que estiga reconeguda com a llengua oficial i la normalització de l’ús a l’administració i socialment és encara una assignatura pendent. Al nostre sistema, les llengües de signes estan regulades per la Llei 27/2007, de 23 d’octubre, que en regula el reconeixement i els mitjans de suport a la comunicació oral de les persones sordes, amb discapacitat auditiva i sordcegues (BOE 255, de 24-10-2007). Una situació com a llengua de segon ordre, però, deixa la població sordcega molt sovint en una situació d’indefensió davant l’administració i la justícia, així com en l’educació. Aquest pòster considera altres models estatals on la llengua de signes té un caràcter oficial. A partir de l’anàlisi concreta de la legislació austríaca identifiquem els àmbits on és possible una regulació central per millorar la situació d’aquests ciutadans. Contrastem aquestes possibilitats amb la legislació espanyola vigent i identifiquem els buits on el legislador hauria d’actuar. La proposta se situa dins del corrent del postmonolingüisme, que intenta donar cabuda a la pluralitat d’identitats, i específicament d’idiomes, en un mateix territori i cultura. En aquest corrent encara no hi ha estudis que donen cabuda a la llengua de signes i intenta crear consciència de la situació minoritzada dels usuaris de llengua de signes.
Referències
Ley 27/2007, de 23 de octubre, por la que se reconocen las lenguas de signos españolas y se regulan los medios de apoyo a la comunicación oral de las personas sordas, con discapacidad auditiva y sordociegas, BOE núm. 255, del 24 d’octubre de 2007, p. 43251-43259