Alexandra Philbin
El títol d’aquesta presentació ve de la definició de “la irlandització” del català que va oferir la professora Raquel Casesnoves de la Universitat de València en un article d’El Temps al desembre 2021. El terme apunta a un procés pel qual la política lingüística reconeix una llengua minoritzada oficialment (amb senyals bilingües pel carrer i provisions a l’escola i a l’administració pública, per exemple) mentre l’ús lingüístic és pràcticament zero. Amb el terme es pot entendre que la República d’Irlanda n’és un exemple clar per la seua política lingüística respecte a l’irlandés. Aquesta noció representa un discurs recurrent dins del món de la promoció del català: es troben referències al terme a la literatura catalana, als mitjans de comunicació i en anàlisis acadèmiques. El discurs suggereix que la situació lingüística de l’irlandés a la República d’Irlanda suscita la por: el català no ha de seguir el camí de l’irlandés.
En aquesta presentació, oferisc una anàlisi crítica d’aquesta noció. Primer, explique el desenvolupament de la noció, traçant diverses referències al terme. Segon, aclarisc alguns punts sobre la situació real de l’irlandés a la República d’Irlanda, mostrant amb estadístiques censals que l’afirmació que “no parla ningú [la llengua irlandesa]” és clarament falsa. També reflexione sobre una crítica popular dins de la comunitat de parla irlandesa que menciona una diferència entre l’estatus oficial de la llengua a la política i el suport que de veritat rep. Finalment, afirme que la noció de la irlandització és inadequat per descriure la situació lingüística a la República d’Irlanda. A més a més, argumente que l’ús d’aquest tema representa, en els millors dels casos, una anàlisi mandrosa de la situació, i en els pitjors, una anàlisi insolidària, irrespectuosa i en contra de l’esperit de la promoció de les llengües minoritzades.
Paraules clau: irlandès, català, llengües minoritzades, ideologia, la política lingüística, l’ús lingüístic.