Justice and minorized languages under a postmonolingual order

Resum de la comunicació “Les llengües de signes autonòmiques: contrastació de marcs jurídics per millorar-ne la presència a la justícia”

8 març, 2017 • 0 Comments

Àngela Callado, Universitat Jaume I

Des del 23 d’octubre del 2007, la Llei 27/2007 reconeix a l’Estat espanyol les llengües de signes espanyoles, però segons la “Confederación Estatal de Personas Sordas” solament la llengua de signes espanyola i la llengua de signes catalana conviuen actualment a l’Estat espanyol. La realitat és que hi ha més de 10 varietats dialectals diferents de la llengua de signes espanyola, totes aglutinades sota una única llei. A banda d’aquesta confusió regnant, també hi ha un buit legal en la Llei 27/2007 que relega la responsabilitat de regular i reconèixer la resta de llengües de signes que conviuen en l’estat normalment circumscrites a territoris autònoms. L’única comunitat que ha donat oficialitat a la llengua de signes pròpia és Catalunya, que ha elaborat una llei per reconèixer la llengua de signes catalana (Llei 17/2010, del 3 de juny), la qual està explícitament reconeguda a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i té la seua pròpia autonomia normativa en l’àmbit territorial. És per això que la identitat com a llengua independent (i no com a dialecte) és força accentuada. En aquest projecte el que pretenem és analitzar si la legislació autonòmica ha donat a ambdues llengües l’oficialitat dins de tot el territori espanyol, i si els usuaris de la llengua de signes tenen el deure d’aprendre les dues i el dret d’emprar-les en qualsevol situació administrativa. Compararem la normativa espanyola amb la d’altres països que també viuen en una situació de multilingüisme semblant. El nostre objectiu és determinar quins són els buits de la proposta que fa l’estat espanyol per garantir els drets de totes les persones sordes de l’estat.

Referències:

Ley 27/2007, de 23 de octubre, por la que se reconocen las lenguas de signos españolas y se regulan los medios de apoyo a la comunicación oral de las personas sordas, con discapacidad auditiva y sordociegas, BOE núm. 255, del 24 d’octubre de 2007, p. 43251-43259

Llei 17/2010, del 3 de juny, de la llengua de signes catalana, BOPC núm. 729/VIII, del 2 de juny de 2010

Jornades

Resum de la comunicació «La humanitat minoritzada: el contacte personal com a competència traductora»

26 febrer, 2017 • 0 Comments

Luisa Rodríguez Muñoz, Universitat de Còrdova

La traducció jurada és una de les modalitats de traducció escrita en la qual el professional i la clientela directa comparteixen més estretament escenaris socials. En part per la necessitat d’intercanviar originals i no merament arxius electrònics, el professional de la traducció jurada encara rep personalment els qui requereixen els seus serveis. Aquesta situació pot resultar una oportunitat o una amenaça depenent de la competència interpersonal que el traductor haja desenvolupat en la seua formació fora i dins les aules. Com a garant de l’autenticitat de traduccions de documents procedents del sistema jurídic de les persones migrants, la figura del traductor-intèrpret jurat és, a més, un element clau dels processos migratoris. En aquesta situació, el professional es troba davant d’un desequilibri de poder clar que exigeix una mediació i qüestiona la neutralitat que sovint es vincula a la professionalitat. En l’exercici de la funció social que té atribuïda, el traductor-intèrpret jurat assumeix una responsabilitat de servei públic que, en funció de com s’interprete, li pot permetre seguir construint la seua experiència i coneixements de manera interactiva, contextualitzar el seu projecte, visibilitzar socialment la seua professió, fidelitzar clientela, diversificar els seus serveis i establir xarxes no oficials forjades sobre el seu coneixement expert que visibilitzen la seua perícia, discursiva i cultural, davant de la cruesa de la burocràcia migratòria. En aquesta comunicació es qüestiona el model de professionalitat tradicional per a la traducció-interpretació jurada i s’obri un diàleg amb l’intervencionisme legitimat per un rol definit des d’una perspectiva ètica no tan nova.

Jornades

Resum de la comunicació “La llengua de signes com a llengua minoritzada en la justícia i l’administració: proposta de millora del sistema espanyol basada en la legislació austríaca”

22 febrer, 2017 • 0 Comments

Carolina Seguí, Universitat Jaume I

La població espanyola té uns 120.000 usuaris que utilitzen les diverses llengües de signes que hi ha a l’Estat. D’aquestes llengües, no n’hi ha cap que estiga reconeguda com a llengua oficial i la normalització de l’ús a l’administració i socialment és encara una assignatura pendent. Al nostre sistema, les llengües de signes estan regulades per la Llei 27/2007, de 23 d’octubre, que en regula el reconeixement i els mitjans de suport a la comunicació oral de les persones sordes, amb discapacitat auditiva i sordcegues (BOE 255, de 24-10-2007). Una situació com a llengua de segon ordre, però, deixa la població sordcega molt sovint en una situació d’indefensió davant l’administració i la justícia, així com en l’educació. Aquest pòster considera altres models estatals on la llengua de signes té un caràcter oficial. A partir de l’anàlisi concreta de la legislació austríaca identifiquem els àmbits on és possible una regulació central per millorar la situació d’aquests ciutadans. Contrastem aquestes possibilitats amb la legislació espanyola vigent i identifiquem els buits on el legislador hauria d’actuar. La proposta se situa dins del corrent del postmonolingüisme, que intenta donar cabuda a la pluralitat d’identitats, i específicament d’idiomes, en un mateix territori i cultura. En aquest corrent encara no hi ha estudis que donen cabuda a la llengua de signes i intenta crear consciència de la situació minoritzada dels usuaris de llengua de signes.

Referències